dimecres, 20 de gener del 2010

NZ, sud de l'illa sud: un final d'altura.

Com ja us vaig anticipar, el tema que ens ocupa en aquest post, des del meu punt de vista es del mes espectacular que he vist per NZ. Ens endinsem al sud de l'illa sud: Fiorland, Southland i una escapada al Mont Cook.

Aquí, el meu viatge transcorre entre cares conegudes, en Pascual i la Loures, una parella elxe-sevillana que vaig conèixer a Malàcia, em vaig trobar a Indonèsia i vam volar junts a Austràlia, on finalment vam quedar que ens trobaríem a NZ.

FIORLAND, terra de fiords.

Keppler track:

Fiorland es una de les zones menys habitades de NZ, on hi ha el parc nacional mes gran i inaccessible del país, i des del meu punt de vista un dels llocs mes espectaculars, on el cervell se't col·lapsa nomes de veure tanta bellesa i magnitud junta.

Es aquí on ens vam decidir a fer un dels trekkings mes ben parits i coneguts del país, el Keppler track (60km). Un trekking que comença amb una ascensió de 900 metres de desnivell fins a un refugi amb unes vistes extraordinàries a tota la plana i els seus llacs.

(Foto panoràmica i foto d'equip: Lulu, Pascu i un servidor)

Però, va ser el segon dia, on les nostres expectatives visuals es van superar. Un recorregut de 15 km per la carena de la muntanya, amb vistes a 360 graus i precipici a banda i banda. Estem al cor dels fiords i no tinc paraules per expressar la magnitud i bellesa!!!

(Vistes d'ocell) i plomatge del Kea)

La segona nit, va tocar tenda de campanya. Collons quina fred que vam passar!!! Van baixar les temperatures i va nevar a cotes altes. Per sort, a la nit, i juntament amb un de Pamplona i un italià, vam encendre un foc i vam petar la xerrada tot fent rolar una ampolleta de suc de raïm que va servir de manta!!!

(El foc i les torrades)

El tercer dia, i amb els ossos encarcarats, el camí marxava per un bosc d'arbres immensos amb falgueres de sotabosc i absolutament tot cobert de molsa. Molt ben parit. Estava nuvolat i la temperatura devia rondar els 8 graus, quan ens vam trobar un llac. Es van creuar mirades elxe-catalano-vasques i sense que ningú digues res van començar a volar prendes de roba pels aires!!! Jajaja!!!! L'italia s'ho mirava sense entendre gaire res i a la que ens va veure arrencar a corre amb pilotes, es va cardar les mans al cap!!! Ostia que n'arribava a ser de freda!!! Crec que mai m'havia quedat l'aparato tant arronsat!!!

(el bosc, el llac i la mare que...!!!!, quina fred)

Amb el grup que ens vam ajuntar, heu de pensar que vam ser l'espectacle del trekking. Tothom ens coneixia. Vam importar l'estil mediterrani que consistia: en arrossegar una ampolla de vi durant 60 kilòmetres, dos hores cuinant un estofat de llenties, sopant a les 10-11 quant la meitat ja dormien, tertúlia fins les tantes i començar a caminar a la 1 del migdia. Això en terres fredes i en un trekking prou exigent ni els Kiwis ni els del nord d'europa ho entenien pas!!! Aixo si vam riure el que no esta escrit!!!

Milforsound:

Sortint del trek, vam passant per algun càmping a prendre una dutxa gratuïta i vam menjar com deu mana durant un parell de dies, fins a fer temps per anar a Milfordsound, un dels pocs llocs habitat dels fiords. Diuen que si plou es mes bonic. Va ploure!!! Realment es bonic endinsar-se en una vall de mes de 100km veient centenars, mils de cascades per tot arreu. Però, mes bonic i espectacular va ser l'endema. A l'aixecar-nos feia un dia serè, i vam veure la profunditat de les valls, amb els cims emblanquinats i els seus salts d'aigua de mil metres. Vam poder gaudir de la millor estampa dels fiords. Apart de l'espectacle de la carretera, va caure algun trekking pels voltants per veure algun llac i antics assentament miners..

(fotos Milforsound)

SOUTHLAND (la terra de les besties i els fenòmens paranormals)

Curio Bay, pingüins i bosc petrificat:

La escènica carretera del sud et brinda la possibilitat de gaudir de la costa mes tranquil·la i bella de NZ i la de veure mes besties i coses rares en un dia, que amb un any a tot el país. Vam passar tres dies. Primera parada, Curio Bay, on hi ha un bosc petrificat de fa milions d'anys. Semblava fusta de veritat, però era roca!!! M'entres estàvem encantats mirant els troncs de pedra, va i apareix un dels oriünds d'aquesta illa: el pingüí d'ull groc. Una especie que nomes es troba aquí i que vam tenir la possibilitat d'observar durant hores hi ha menys de 5 metres.

(La platja del bosc petrificat, un tronc petrificat i l'extrany pingui d'ull groc)

Vam continuar resseguint costa i gaudint dels penya-segats, els fars, les foques i els pingüins que ens vam anara trobant ens diferents punts

(fotos far, alguna platja remota i un lleo mari rascant-se el cul)

Península d'Otago:

Finalment vam arribar a Dunedin on hi ha la capritxosa Península d'Otago. El principal interes de venir aquí va ser veure una colònia fixa d'Albatros, els ocells mes grans del mon que son capaços de travessar els cims mes alts de l'himalaya durant les seves migracions. No en vam sortir decepcionats. També va ser aquí, però, on desprès de 12 dies em vaig separar d'en Pascu i la Lulu. A mi em queda tornar a la capital i vendre el cotxe i ells han de renovar el visat. Hem passat grans moments i s'ha creat una gran amistat . Una abraçada molt forta des d'aqui!!!

(fotos península d'Otago i Albatros Reals)

Moeraki i Oamaru:

Com us he dit un servidor ja torna a caminar sol per aquestes terres. Queden pocs dies i no podia marxar sense veure un dels fenòmens geològics o extraterrestres mes estranys d'aquesta illa: els boulders de la platja de Moeraki. Vaig passar-me hores i hores contemplant aquest collons de rocs que semblen una broma de la mare naturalesa.

(fotos boulders de Moeraki)

Sortint d'aqui vaig parar a Oamaru, on cada dia a partir de les 9-10 de la nit tota una colònia de pingüins blaus,els mes petits del mon amb nomes 30 cm, tornen al niu per donar de menjar a les cries. Vaig estar-hi fins a mitjanit bocabadats veien a desenes de timids pingüins creuant --me entre les cames. Son molt sensibles i la foto es sense flaix.

(foto blue penguin)

Soc a Christchurch, la capital de l'illa sud, on nomes em queda esperar un dels vols que m'acostara una mica mes camí de casa. Abans d'arribar, però, em queda fer una escala a Melburn, Kuala Lumpur i Londres.

Estic cansat de viatjar sense parar. Han estat catorze mesos de molta intensitat: molts desplaçaments, moltes emocions, moltes coses noves!!! Tot això esta donant voltes pel meu cap i sembla que, ...fins que no paro quiet, no es col·loquen al seu lloc. Hi han tantes coses per assimilar!!! Per això que he decidit estar-me els meus últims dies de viatge quiet i recollit. Quin plaer gaudir d'un sofà, una cuina i el teu llit!!!

Abans del resum final que penso fer quant torni a casa, podria acabar aquest blog amb un post explicant-vos les ultimes peripècies aeroportuàries fins arribar a casa. Segurament serien divertides, però, tinc mes ganes d'acabar-lo amb els últims dies de viatge que vaig passar al Mont Cook. Per mi no hi ha millor manera d'acabar un viatge que: amb un dia assolellat i envoltat del que mes estimo, la muntanya.

UN ADÉU SI AU D’ALTURA: MONT COOK NATIONAL PARK

La mateixa nit desprès de veure els pingüins, vaig conduir fins les tantes per arribar al Parc Nacional del Mont Cook. Tot el camí ploguen i jo dels nervis pensant que no veuria la muntanya mes alta del país. Per sort, l’endema, el sol em va fer llevar. Feia un dia radiant i tot i que nomes havia dormit 4 hores, vaig carregar la motxilla i com us podeu imaginar vaig anar a caminar per aquells paratges de muntanya!!! La bellesa de l'indret s'ho mereixia.

(fotos Mont Cook National Park)

Envoltat d’alguna llàgrima, glaceres, llacs, cims i tarteres poso fi a una experiència màgica, que m'ha acompanyat i m'acompanyara tota la vida.

Moltes gracies a tots!!!

dimecres, 6 de gener del 2010

New Zeland, illa sud: El costat salvatge.

Iavadavaduuuuuuuu!!!

Vaig agafar un ferri i amb 3 hores em vaig plantar a la illa del sud. El port d'entrada a aquesta illa ja et dona una petita idea del que et trobaràs. Entres per un fiord amb Aigües blau turquesa, rodejat d'altes muntanyes i ni rastre de vida humana.

Per fer-vos 5 cèntims sobre la meva estada a la illa sud, us he de dir s'ha basat en fer trekkings arreu on he estat. Però es que realment es l'unica manera d'explorar a fons aquest territori salvatge, impenetrable i encisador.

Koikura: les foques i l'atac de les gaviotes i els toreas.

La primera parada que vaig fer va ser a Koikura. Un petit poble mariner on hi ha una colònia permanent de foques. Un trekking per la costa i sorpresa!!! Quina il.lusio que em va fer veure aquests animalots a menys de 10 metres. Son molt grosses i sembla que no, però, son molt àgils. O sigui que Prudència i a la que miraven malament mitja volta i a corre. No em va passar el mateix amb les gaviotes i els toreas. Aquest ocells solen criar arran de mar i... es clar, un servidor es va posar aprop dels nius per tirar fotos i... la conseuencia va ser una bombardejada de cagades i intents de picutasso per part dels parents i familiars!!! Semblava una revolta gitana!!! Però vaig sortir-ne il.les.

(Koikura les foques les gavines i el torea)

Christchurch: la capital.

Que collons faig a la city? Doncs vaig venir a buscar a una col·lega francesa que vaig coneixer a cambotja. La nostra relació de viatge ha durar 7 dies dels 17 que estaven previstos!!! Jajaja!!! No esta malament, no? Nois, hi ha vegades que es millor esta sol. Va ser difícil dir-li que preferia viatjar sol però... es el millor que he pogut fer!!!

De totes maneres vam compartir bons moments i algun trekking d'allo mes interessant. Us ho explico: De la capital ens vam dirigir al Parc Nacional d'Arthur Pass. Aquells dies va caure aigua per emplenar Sau i Susqueda amb dues hores!!! (hola, soc el diluvi universal i et vinc a fotre les vacances en l'aire!!!). Vaig para a demanar el parte meteorològic i la previsió va ser: Neu a 700m!!! (Collons, sort que estem a l'estiu, perquè sinó...). Va acabar nevant a 900 metres i tots els plans de caminades es van esfumar.

(foto NP abans del diluvi)

Abel Tasman Nacional Parc (un trek de somni)

El trekking que vaig fer amb la companya de tres dies no l'oblidare mai. Vas resseguint tota la costa nord de l'illa. Bordejant penya-segats, travessant golfs inhabitats i el mes divertit de tot controlant les hores baixes de les marees per travessar els estuaris ( desembocadura del riu que es barreja amb l'aigua del mar). Les vistes, les platges la sensació d'estar lluny de tot i travessar rius amb aigua fins els genolls fa d'aquest trekking una gran aventura. Us poso un tou de fotos perquè comproveu la bellesa de tot plegat.

(fotos Abel Tasman Trek)

Costa Oest Nord (que dius, que surt el sol?)

La costa oest es caracteritza perquè veure-hi el sol, no es cosa fàcil!!! Amb cinc metres cúbics d'aigua anual (a la vall d'Aran ni deuen caure 2), ja us ho podeu imaginar!!! Tot el dia estar emboirat, fot un vent huracanat i es clar, plou. Vaig estar de sort i la primera llarga parada que vaig fer, a Okarito, va sortir el sol durant tres dies consecutius. Fins i tot els kiwis estaven sorpresos!!! Aquí vaig fer una caminada preciosa per una costa escarpada, plena de salts d'aigua i onades gegants!!! Vaig aprofitar per fer una visita ornitològica al llac d'Okarito i sense pagar cap tur vaig veure l'ocell estrella: el White Heron i molts altres!!!

( fotos costa oest a Okarito i White Heron)

Costa Oest Centre( Franz Josef i Fox glaciers)

Seguint la costa oest cap al sud, la cosa es posa seria. S'eleven muntanyes de mes de 3000 metres d'on en baixen unes glaceres espectaculars. No per lo llargs que son, sinó per la verticalitat que tenen. Aquí vaig fotre el guiri i vaig passar de fer cap caminada. Bocabadat, mirant les glaceres i les muntanyes en vaig tenir prou.

(fotos glaceres)

A prop de les glaceres, 20 kilòmetres, s'estenia una plana Agrícola i una costa amb vistes superbes als Alps. Va ser aquí on em vaig quedar tres dies, en plan relax. Petites caminades a la platja, llegir i vida contemplativa amb els alps de fons!!!

(fotos Guillipies Beach i costa oest)

Central Otago (La NZ desconeguda)

Tots tenim al cap que NZ es verda, grans muntanyes etc.. Doncs no. Com que la previsió a la muntanya era: aigua, vaig decidir anar cap al centre on el clima acompanyava una mica mes.

Son dates nadalenques i... si estas fora de casa i sense la família ni els amics, diguem que... no te cap sentit fer cagar el Tió o anar a sopar tot sol, no? O sigui que vaig llogar una bicicleta, vaig carregar la tenda i els estris de campanya i em vaig fotre a pedalar durant tres dies per un carril bici de 150 kilòmetre. El dia del tió, a sota un pont amb un plat de noodels. I el dia de nadal, en una estació de tren abandonada amb un arros amb tomata i per cullera els meus dits. Ja puc dir que he passat un nadal sol. Espero que sigui l'ultim!!! Per altre banda, però, el Camí va ser bonic i vaig recordar lo ven parit que es viatjar amb bicicleta.(fotos carril bici

Mont Aspiring Nacional Park. ( Cap d'any entre valls glacials, llacs i muntanyes)

Ja ha passat nadal i sembla que el bon temps torna acompanyar. Abans de posar-me a caminar un altre cop, però, he passat uns dies a Queenstown ( la capital de les bogeries i els esports d'aventura) de relax a les piscines publiques amb spa i foten-li al vi i la cervesa amb una colla de gironines.(fotos queenstown i voltants)

S'acosta cap d'any i vull fer quelcom diferent que tajar-me en un pub ple de guiris. Aquest any m,en vaig de trekking a la muntanya, i el cap d'any en un refugi amb qui em trobi!!! Vaig carregar els estris, el menjar per quatre dies i a pedalar.

Un trekking de 4 molt alpí, amb grans valls glacials i cims de vertegin!!! Total uns 70 kilòmetres. Als refus bon ambient muntanyenc on no va faltar una mica de vi. Va nevar, va ploure va fotre vent i no va caure una muntanya perquè no tenia que passar. Com podeu comprovar tots els ingredients per passar uns dies entretingut. A sobre em vaig entretenir amb un Kea. L'unic lloro que viu a mmuntanyes alpines i que si et descuides t'esparreca les sabates la motxilla o tot el que arraplega. Us poso unes quantes fotos i no me'n rollo mes. Vaig disfrutar com un animal!!! Quines vistes, quines valls, que petits que som!!!(fotos trek cap d'any: vall del Dart i vall del Rees)

Bon Nadal i feliç any nou a tothom!!! Salut i ja sabeu que us toca: Tots a dieta per cremar els torrons!!!


Pd: el pròxim post, entrarem a terres de fiords. Flipareu!!!